Resistència a la insulina

AUTORES

JOSÉ MANUEL FERNÁNDEZ-REAL
Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició
Hospital Universitari de Girona "Dr. Josep Trueta". Girona.

Direcció per a correspondència:
J.M. Fernández-Real
Unitat de Diabetis, Endocrinologia i Nutrició.
Hospital de Girona “Dr Josep Trueta”
Avinguda de França s/n, 17007 Girona.
Telefono: 34-972-94 02 0 0
Fax: 34-972-94 02 70
Email: uden.jmfernandezreal@htrueta.scs.es

INTRODUCCIÒ

La resistència a la insulina té un paper evident en determinades patologies altament prevalents com ara l'obesitat, diabetis mellitus no insulindependent, hipertensió essencial i ateroesclerosi prematura, d'àmplia repercussió en salut pública (Reaven, 1988). El coneixement de l’acció de la insulina ens serà de valuosa utilitat a l’hora d’intentar conèixer millor aquestes patologies i prevenir el seu desenvolupament.

La insulina exerceix el seu efecte dominant sobre la regulació de l'homeostasi de la glucosa a través d'accions integrades sobre el metabolisme dels carbohidrats, lípids i proteïnes. Aquests efectes glucoreguladors es realitzen sobretot en tres teixits: fetge, múscul i teixit adipós. Al fetge, la insulina inhibeix la producció de glucosa, disminuint la gluconeogènesi i la glucogenolisi i afavorint l'emmagatzematge de glucosa. En els teixits muscular i adipós, la insulina estimula la captació, l’emmagatzematge i la utilització de glucosa. Aquests efectes involucren diferents mecanismes teixit-específics i bioquímicament diversos, que actuen durant períodes que duren de segons a hores. Com a exemples importants es troben l'acceleració del transport de glucosa mitjançant canvis en la distribució i l’activitat intracel.lular dels mecanismes de transport específics; l'activació o inactivació d'enzims responsables del emmagatzematge i metabolisme de la glucosa i els canvis en l'expressió d'un bon nombre de gens.

Es defineix la sensibilitat a la insulina com el canvi en la desaparició de la glucosa plasmàtica determinat pel canvi per unitat de concentració d'insulina. Es parla d'insulinresistència quan existeix un efecte biològic per sota del normal, en resposta a una concentració donada d'insulina. Malgrat que els efectes de la insulina són pleïotròpics, el terme "insulinresistència" es refereix típicament a les accions de la insulina sobre l'homeostasi de la glucosa. L'espectre de la resistència a la insulina és ampli i inclou a individus insulinresistents, que mantenen glucèmies pràcticament normals mitjançant la producció augmentada d'insulina endògena i a pacients amb diabetis mellitus, que requereixen insulina i que mantenen l'hiperglucèmia a pesar de grans dosis d'insulina exògena.

El teixit muscular és el principal responsable de l'aprofitament de la glucosa induït per la insulina. La resistència del múscul a aquest efecte vehiculitzat per la insulina, és una troballa comú en pacients no diabètics amb intolerància a la glucosa (Shen i cols., 1970; Reaven i cols., 1989), en familiars de primer grau de pacients amb diabetis mellitus no insulindependent (Laws i cols., 1989; Ho i cols., 1990) i presenta grans diferències interindividuals en els individus amb tolerància normal a la glucosa (Hollenbeck i Reaven, 1987; Reaven i cols., 1993). El fetge també posseeix una importància primordial en la regulació de l'homeostasi de la glucosa. La insulina exerceix sobre el teixit hepàtic un important efecte, que queda reflexat pel fet que la producció hepàtica de glucosa incrementa fins un 30% en el moment que apareix hiperglucèmia basal, resultat d'un augment de la glucogenolisi i neoglucogènesi (Jeng i cols., 1994). El metabolisme del teixit adipós també està subjecte a l’acció de la insulina. Els resultats d'estudis amb infusions seqüencials d'insulina mostren que la concentració d'àcids grassos no esterificats es redueix a la meitat quan la concentració d'insulina incrementa de 6 a 20 mU/l (Swislocki i cols., 1987). És a dir, petits canvis a la concentració d'insulina plasmàtica tenen profunds efectes sobre la d'àcids grassos no esterificats. Però, la concentració d'aquests àcids és més gran en pacients amb diabetis mellitus tipus 2, de manera que aquesta concentració constitueix un indicador de la resistència a la insulina a nivell del teixit adipós (Fraze i cols., 1985; Chen i cols., 1987; Skowronski i cols., 1991). A més a més, com més gran és la seva concentració, més creix la glucèmia (Golay i cols., 1987). El simple augment en la concentració d'aquests àcids grassos, disminueix la captació de glucosa estimulada per la insulina (Bonnadona i cols., 1990). Existeix una relació entre l'arribada d'aquests àcids grassos no esterificats al fetge, l'augment de la seva oxidació hepàtica i l'increment subsegüent de la gluconeogènesi (Foley, 1992). D’altra banda, s'ha demostrat una relació causal entre la supressió de la lipòlisi induïda per la insulina i la supressió de la producció hepàtica de glucosa (Rebrin i cols., 1996). A més a més, l'increment crònic de la concentració d'àcids grassos no esterificats també inhibeix la resposta a glucosa de la cèl•lula pancreàtica (Zhou i Grill, 1994).