Diabetis i immigració: experiència amb el col·lectiu magrebí.
Marta Díaz Casas. Antropòloga. Fundació Sardà Farriol.
Parlar de diabetis i immigració és tot un repte, però a l'hora una necessitat, donada l'evidència. A causa de la creixent presència de pacients d'altres cultures, avui dia estan apareixent en gairebé tots els àmbits de la nostra vida social demandes d'ajut sobre qüestions d'interculturalitat. L'arribada d'immigrants al nostre país es comença a fer present i comencen a aparèixer signes de manca de comunicació i entesa entre l'autòcton i la persona que acaba d'arribar. En base a això han anat sorgint noves especialitzacions de professionals de les ciències socials disposats a treballar per atendre les demandes que requereix la figura d'un connector o personatge-pont que faci d'unió entre les dues parts.
En el món de la sanitat la figura més coneguda és la del mediador/a cultural. Un perfil de persona que no només coneix la llengua de tots dos implicats, sinó que a més és capaç d'establir una comunicació exitosa entre els dos móns culturals (1). La figura del mediador normalment la ocupen joves que formen part de l'anomenada segona generació d'immigrants, o bé una persona immigrada que hagi arribat al nostre país de ben jove i s'hagi educat aquí. En definitiva, el secret és haver crescut a cavall de les dues cultures i poder entendre i combinar els dos bagatges.
Tot seguit es presenta el tema de la diabetis i la immigració en base a una experiència concreta d'un estudi (sense afany de ser epidemiològic) amb la comunitat magrebina de Catalunya. L'estudi va ser finançat per la Fundació Bayer i va néixer de la inquietud del professional sanitari davant la presència de pacients d'altres cultures a les consultes. L'enfocament principal de l'estudi va ser determinar i detectar quina és l'actitud de l'immigrant magrebí davant d'una malaltia crònica com la diabetis. I per estudiar-ho vam voler "anar al camp" per parlar directament amb les persones implicades.
L'estudi és limitat pel reduït nombre de persones entrevistades (en total, 40). En aquest sentit, el grup d'estudi no pretén ser una representació dels individus d'origen magrebí amb diabetis en general. Malgrat això, el que sí pretén és mostrar una part de realitat amb testimonis de primera mà. Persones amb noms i cognoms que permeten que ens acostem al seu món per fer-ne una primera observació.
Es va passar l'enquesta de valoració a 40 persones segons una mostra aleatòria repartides per diferents centres del territori català: Barcelona, Salt, Vilafranca del Penedès, Maresme i Granollers. Els participants eren tant diabètics tipus 1 (24%) com tipus 2 (76%) d'edats compreses entre 21 i 82 anys. En general, no són pacients de llarga evolució, gairebé a la meitat (48%) se'ls va diagnosticar la diabetis fa menys de 5 anys. I al 31% fa entre 6 i 10 anys.
L'article pretén aportar una primera aproximació al tema de la diabetis i la immigració fent comentaris sobre alguns dels resultats de l'enquesta, per tal d'arribar a interpretacions i conclusions per poder reflexionar sobre els mètodes educatius i d'abordatge d'aquest col·lectiu en concret.
2. Punts a tractar en l'abordatge del pacient immigrat
2.1. L'educació és la clau
L'educació terapèutica és el procés a través del qual s'intenta implicar a les persones amb diabetis i família en l'autocontrol de la seva malaltia. Per educar s'han de contemplar aspectes biomèdics, psicològics, socioculturals i d'aprenentatge de cada persona en particular. Quan el pacient és d'origen cultural diferent, com és el cas dels nous col·lectius d'immigrants al nostre país, s'hi afegeixen noves dificultats com són les lingüístiques, econòmiques i les dels propis professionals de la salut en el desconeixement dels trets culturals, que influeixen directament en els hàbits i costums que tenen aquestes persones.
Poder oferir un tractament efectiu, juntament amb diversos programes de prevenció i d'educació, hauria de ser una pràctica clínica estàndard, ja que s'ha comprovat que una teràpia intensiva combinada redueix molt les complicacions de les persones amb diabetis (2). Ara bé, per tenir èxit amb els programes educatius és bàsic conèixer per una banda, quin és el punt de partida del nostre interlocutor, i per l'altra quines són les característiques socials que hem de tenir en compte per a tenir èxit en la recepció del missatge, perquè les experiències i els resultats de l'assistència als pacients amb diabetis varien segons els diferents grups ètnics (3). En base a això, en el treball de camp vam voler fer unes quantes preguntes bàsiques sobre coneixements de la diabetis per saber una mica quin seria el punt de partida.
Taula 1. Sobre coneixement de la diabetis.
|
Sí | No | No ho sé | Només 3 dies |
Si el nivell de sucre a la sang està ben controlat, s'endarrereixen les complicacions de la malaltia? |
37% |
18% |
45% |
|
| La dieta, és important en el tractament de la diabetis? | 89% | 11% | ||
L'exercici, fa baixar el nivell de sucre a la sang? |
50% | 50% | ||
Si té previst fer una excursió a peu, menjarà una mica més del que és habitual? |
18% |
18% |
64% |
|
Si té febre, diarrees o vòmits, deixarà de prendre el tractament de la diabetis? |
11% |
68% |
3% |
18% |
| L'obesitat, empitjora la diabetis? | 82% | 18% |
La resposta del tipus "No ho sé" és predominant en algunes preguntes, fet que denota profund desconeixement. El més preocupant potser és que a la pregunta sobre si es deixaria el tractament de la diabetis en una situació de febre, diarrea o vòmits, tot i que un 68% afirmen que no el deixarien, la resta sí que ho faria. El que sembla que, en general, queda més o menys clar és que l'obesitat (82% de respostes afirmatives) empitjora la diabetis, i que la dieta (en un 89%) es concep com una part important del tractament. Val a dir que gairebé tots els entrevistats eren diabètics tipus 2, i molts d'ells (un 66%) en els diferents centres de primària no havien rebut cap tipus d'educació excepte les explicacions del metge.
L'entesa del tractament és primordial per a un bon control. Ara bé, les principals variables desestabilitzadores per a què un tractament s'entengui i es compleixi són la discordança de la llengua, els valors familiars i les creences culturals entre el professional sanitari i el pacient (4), que són moltes vegades les característiques que es presenten amb població immigrada. Però és que són precisament els grups amb més risc (com les minories ètniques) els que haurien d'estar més motivats i educats per poder controlar ells mateixos la seva malaltia (2). Aquests casos presenten, doncs, un bon repte per als professionals en educació diabetològica.
2.2. Les implicacions socials de l'alimentació: nutrient o identitat?
Hem de saber que: l'alimentació no és tan sols un nutrient, sinó que comporta altres factors socioculturals que són importants per a la persona i per als individus entre ells dins del grup. Les persones mengen perquè ho necessiten per viure, evidentment, però la manera com ho fan, quan i amb qui ho fan està determinada pels orígens culturals de cadascú (5). Posem per cas que volem dissenyar una dieta equilibrada per a pacients d'un altre origen cultural, aleshores de poca cosa ens serveixen les plantilles estàndards de dieta de què disposem, per què, hi poden haver aliments que el pacient no reconeix, aliments que no pot menjar per prescripcions religioses o culturals, horaris dels menjars que no tenen res a veure amb els seus, quantitats diferents, etc. Les preferències alimentàries vénen implícitament determinades per la cultura.
Taula 2. Sobre la dieta: tipus de cuina.
Quin tipus de cuina prefereix? |
|
|
1. Magrebí 3. Les dues 4. Una altra |
Sobre aquesta pregunta el comentari seria el següent: tot i que la majoria (54%) de respostes són "3. Les dues" , li segueix de molt a prop la resposta "1. Magrebí" , i només una persona va contestar que s'havia realment acostumat al menjar d'aquí i que preferia la dieta espanyola. Segons aquestes dades deduïm que el menjar magrebí sempre (o gairebé sempre, 97%) està present en aquest col·lectiu. En aquest sentit, al professional sanitari li pot resultar molt útil conèixer aquest tipus d'alimentació per fer les dietes o idear programes educatius.
Taula 3. Sobre la dieta: accessibilitat als productes.
Pot trobar productes marroquins aquí? |
|
|
1. No
|
Aquesta dada també és prou significativa. Actualment a Catalunya hi ha una bona oferta d'establiments i carnisseries, que normalment estan regits pels propis magrebís o per paquistanesos, que ofereixen tot el que ells necessiten. En una altra pregunta, un 94% dels entrevistats va respondre que les botigues es trobaven en el mateix poble o ciutat on vivien. S'ha de dir que els entrevistats provenien majoritàriament de grans ciutats o mitjanes. A totes elles, hi ha algun establiment on poder comprar carn halal , per exemple. Tan sols, una persona d'Arenys de Munt, ens va dir que havia d'anar al poble del costat, Arenys de Mar, a buscar la carn. I un altre noi va admetre que les pastes i les coses artesanes les hi enviava fetes la seva mare des del Marroc.
Curiosament, en un estudi publicat al Diabetes Care, es va associar el menjar àrab amb una baixa integració de la persona a la societat d'acollida (6). Després d'observar els americans de procedència àrab, els autors conclouen que els "menys aculturats", és a dir, aquells que han introduït menys influències de la nova societat en la seva forma de vida original, són els que presenten més risc de desenvolupar una diabetis. Segons els autors, en aquest col·lectiu l'aculturació va associada a l'adopció d'hàbits occidentals saludables (dieta baixa en greixos i activitat física regular), més que no pas a l'adopció de mals hàbits occidentals (dieta hipercalòrica i vida sedentària), al contrari del que sol passar amb altres col·lectius. En conclusió, i dit d'una altra manera, els àrabs menys integrats (i per tant els que consumeixen més menjar àrab) són els que presenten més risc de diabetis, i els més integrats (i per tant els que tenen per costum consumir més menjar occidental) són els que presenten menys risc.
Aquestes conclusions les podem adoptar a tall de reflexió però amb certes reserves, ja que els perfils dels col·lectius immigrats dins la societat nord-americana poden ser diferents dels nostres, i això pot representar un biaix en les interpretacions.
Un últim punt sobre el tema de l'alimentació mereix fer un comentari sobre la importància que hi té el grup domèstic . Actualment a Catalunya els dos grups domèstics més freqüents formats per persones immigrades són el nucli familiar i el grup de treballadors. El primer es correspon, més o menys, amb l'estructura familiar que nosaltres entenem com a tal: pare, mare, fills i ocasionalment algun parent més com avis, tiets o cosins. El segon, el grup de treballadors, és força comú entre aquelles persones que acaben d'arribar. Segons quina sigui la composició del grup domèstic en què viu el nostre pacient, els seus hàbits alimentaris variaran. No és el mateix la provisionalitat de compartir habitatge amb companys de feina o de país, que l'estabilitat de tenir ja la família (nuclear) reunida aquí. En conseqüència, podria ser interessant que el professional sanitari tingués en compte també aquest factor a l'hora de prescriure el tractament.
2.3. La religió és un patró de comportament també per a qüestions relacionades amb la sanitat
Per a moltes societats la religió no és un acte de fe individual (com pot ser el cristianisme entre nosaltres), sinó que passa a ser una qüestió social. Sovint la religió va més enllà de la creença en Déu, i es converteix en un patró d'ordenació social. En aquest sentit hi ha certes pràctiques que es poden interposar en les pautes educatives i en el tractament diabetològic, com per exemple entre la comunitat musulmana la pràctica de fer dejú durant el mes del Ramadà.
El Ramadà és el novè mes del calendari islàmic, és un període de recolliment, disciplina, austeritat i caritat. Dura tot un mes lunar. Les dates de celebració varien respecte el nostre any calendari, i comença aproximadament 10 dies abans cada any. Durant aquest mes es fa dejú i abstinència de qualsevol plaer o satisfacció corporal des de que surt el sol fins que es pon, i estan obligades a practicar-lo totes aquelles persones adultes sanes. Es fan només dos àpats al dia: el Sehri , abans de la sortida del sol, i l' Iftar , que és el més important: el trencament del dejú després de la posta de sol. Com a comentari dietètic podríem dir que la necessitat de concentrar l'alimentació en unes poques hores fa que els aliments tradicionals durant el Ramadà tinguin una gran concentració calòrica, però especialment a base d'hidrats de carboni.
Taula 4. La diabetis i el Ramadà.
Durant el mes del Ramadà, |
|
|
1. sempre faig el dejú i no prenc la medicació. 3. Des de que tinc diabetis he deixat de fer el dejú. 4. faig el dejú i segueixo prenent la medicació. |
Com a resposta a la pregunta de si celebren la festa, el 63% dels entrevistats admeten que sí, i només un 7% afirma que fa el dejú seguint els consells del professional sanitari. (Hem de confiar en la sinceritat de les respostes, i repeteixo: aquest no pretén ser un estudi epidemiològic sinó una aproximació al col·lectiu a partir d'una mostra representativa.) Encara és més sorprenent el 15% que reconeix, a més, que deixa de prendre la medicació o uns altres tants que es canvien ells mateixos els horaris de les pastilles, segons el moment en què fan els àpats, o segons com es trobin. "Si me encuentro bien, no tomo pastillas. Cuando me encuentro mal, me tomo una pastilla." Estem davant de casos d'automedicació que molt difícilment reconeixeran davant del professional sanitari. És important tenir això en compte ja que aquest comportament no és aïllat sinó que s'actua d'aquesta manera durant tot un mes lunar, temps suficient per què apareguin complicacions immediates i per què augmenti el risc de complicacions secundàries a llarg termini.
Les escriptures sagrades exculpen directament de fer el dejú els nens, els vells, les dones en període menstrual, les dones embarassades i les persones malaltes. Però, si les persones que estan malaltes (grup entre el que hi entrarien les persones amb diabetis) n'estan exculpades per la seva religió i desaconsellades pels professionals sanitaris (7-9), per què insisteixen a fer-lo? Manegem tres hipòtesis:
• La primera hipòtesi és que es produeix un reforç cultural en país aliè . Les celebracions socio-religioses que potser no eren tan imperants en el país d'origen aquí ressorgeixen com un símbol d'unió i d'identitat. Aquest canvi de comportament s'interpreta com una recerca de refugi.
• La segona hipòtesi és que el pacient en qüestió no és plenament conscient de què està malalt . Com que la diabetis moltes vegades és una malaltia assimptomàtica, planteja confusió. Els conceptes de prevenció i cronicitat realment s'entenen?
• I finalment, hi ha una tercera possible explicació: l'individu rep una forta pressió social per part del col·lectiu (7). La persona que emigra va a parar a una ciutat o poble desconegut on busca el suport del seu col·lectiu. Per a ella, la resta del grup és clarament un puntal del seu equilibri social i farà tot el que calgui per conservar-lo.
Així doncs, tot i que les persones amb diabetis entrarien dins la categoria d'exempts, molts són reacis a acceptar aquesta concessió. Azizi (6) fa una revisió del metabolisme i les possibles alteracions en persones amb diabetis durant el Ramadà i planteja que el dejú pot no ser contraindicat per segons quins casos de diabetis tipus 2. Uysal (5) en el seu article també demostra que tenir una diabetis tipus 2, en principi, no representa cap problema per fer el dejú. Curiosament, l'autor comenta que es produeix un augment de pes en acabar el dejú. Azizi (6) també en parla i ho atribueix a que no hi ha límit de consum durant la nit, i a que es disminueix l'activitat física per por a les hipoglucèmies. L'article d'Azizi i Siahkolah, dos doctors que formen part del Endocrine Research Center de la Universitat de Teheran, és molt interessant perquè aporta recomanacions mèdiques per aquells pacients que demanen fer el dejú, especialment per aquells que no l'haurien de fer però insisteixen a fer-lo. (La millor manera de trobar l'article és a través del web http://www.labs.net/ains .)
Un altre material molt recomanable per aprendre sobre diferents aspectes del maneig de la diabetis durant el Ramadà en termes més mèdics i no tan socials és el suplement publicat al Practical Diabetes International el 1998 (10). El dossier és un compendi del material de les ponències i conclusions d'un simpòsium internacional celebrat a El Caire (Egipte) a finals de l'any 1997, que inclou tota una sèrie d'articles que mostren diferents estudis i experiències d'adaptacions de tractaments i dietes en centres del Marroc, Tunísia, Arabia Saudita, Regne Unit, Egipte o Paquistán. A més, tracten els problemes que poden tenir tots aquells que volen celebrar el Ramadà en un país on els musulmans són minoria, i també s'exploren mètodes educatius i nous mètodes de guia o acompanyament per a aquells pacients que insisteixen a fer el dejú.
Per la seva banda, Chowdhury (7) mostra una experiència educativa amb població de Bangladesh en un centre a Londres, on ofereixen programes d'educació i consells, així com un servei d'atenció individualitzada durant el Ramadà. Hem de saber que entre els pacients que fan el dejú, no només hi ha els magrebins, sinó també els paquistanesos, així com hi pot haver col·lectius de sud-asiàtics i fins i tot molts subsaharians que com a musulmans desitgin practicar-lo.
2.4. La diabetis es concep com una malaltia de la "societat occidental"
Es manifesta aquí (segons les nostres dades: al 89% se li va diagnosticar la diabetis aquí, i al 11% restant al seu país d'origen). Hi ha estudis que parlen sobre una major incidència de diabetis i un augment de les complicacions entre minories ètniques a causa del canvi en l'estil de vida i l'adopció de nous costums: sedentarisme, canvi en l'alimentació, estrès, etc., que són factors que propicien l'aparició de diabetis (2, 4, 11-13). A més hem de tenir en compte que la prevalença de diabetis al Marroc és, segons dades de la IDF de l'any 2000, tan sols d'un 2,4%: molt més baixa que no pas entre nosaltres (6,1%).
El fet que la diabetis sigui una malaltia més desconeguda allà i que es diagnostiqui aquí, causa força desconcert. Les respostes a "per què creus que tens diabetis?" són molt variades però amb una característica comuna: totes elles són explicacions poc precises. Poques persones ho atribueixen a la genètica o a la manca de prevenció.
Taula 5. Creences sobre l'origen de la diabetis.
Per què creu que se li ha desenvolupat la malaltia? |
|
|
1. Perquè té moltes preocupacions, nervis, estrès... 3. Per herència genètica 4. Perquè Deu ho ha volgut. 5. No ho sé. |
Algunes de les respostes "curioses" són:
• "Debido a algún susto". (Podríem traduir "susto" per alguna cosa així com "disgusto", que desencadena un estat d'afebliment del cos, provocant que cos i ment estiguin més baixos de defenses i siguin susceptibles a qualsevol agressió externa. S'interpreta, aleshores, que és en algun d'aquests moments quan la diabetis entra en el cos.)
• "A lo mejor... si no hubiera dejado mi país..."
• "Porque Dios lo ha querido"
• "Por algún mal de ojo" (Aquesta interpretació és també força comú en les comunitats subsaharianas o sudamericanes.)
En definitiva, es perceben molts sentiments de culpabilitat o autocompassió. I poca disposició a interpretar la realitat tal com ve. Es busca la causa en algun tercer, o expliquen la seva condició provocada per alguna cosa que interpreten que han fet "malament" (venir a Catalunya?).
Taula 6. El tractament durant les vacances.
Quan vaig de vacances al meu país, |
|
|
1. em preocupa com seguiré el tractament. 3. m'emporto tots els medicaments que necessito des d'aquí.
|
Per altra banda, si ens fixem en el comportament que tenen quan van de vacances al seu país veiem que el 86% dels entrevistats s'enduen tota la medicació des d'aquí. En cas de la població marroquina, si necessiten alguna cosa, acostumen a anar a Ceuta o Melilla (si són del nord) per buscar medicació. Poques vegades s'ha recollit algun testimoni d'algú que es visiti amb el metge al Marroc quan hi va de vacances.
Taula 7. L'estat d'ànim durant les vacances.
Quan estic de vacances al meu país, |
|
|
1. em trobo físicament millor. 3. em trobo físicament pitjor a causa de la diabetis.
|
Poden haver fins i tot casos en què abandonin la medicació perquè "allà es troben bé". I quan tornen a Catalunya la reprenen perquè aquí es tornen a "trobar malament". El 38% dels entrevistats reconeixia que al Marroc es trobaven millor. En el cas del 10% que afirmava trobar-se pitjor allà que aquí, ho atribuïen a la inquietud per l'eficàcia de l'assistència sanitària marroquí en cas que patissin algun accident.
2.5. L'especificitat de pertànyer a una cultura de transmissió oral
La majoria de cultures que pertanyen al grup mal anomenat "no occidentals" són cultures principalment de transmissió oral, al contrari de la nostra, que és predominantment escrita.
Taula 8. Nivell d'alfabetització.
Vaig anar a l'escola fins als |
|
|
1. No anat a l'escola. |
En el grup d'estudi, trobem un bon nombre de persones que no han anat a l'escola (un 53%, la majoria dones) i que per tant no saben llegir ni escriure. A això li hem de sumar el canvi en el tipus d'escriptura, pot haver persones que sàpiguen llegir i escriure en àrab, i no en castellà o català. De totes maneres, per norma general, les persones que saben llegir i escriure és perquè han anat a l'escola i a l'escola aprenen també el francès, o sigui que reconeixen amb facilitat el nostre sistema d'escriptura. Així doncs, el més corrent és trobar persones que sàpiguen llegir i escriure en les dues llegües, o que no ho facin en cap de les dues.
Com a suggeriment d'un col·laborador marroquí de l'estudi vam incloure en el qüestionari preguntes sobre si preferien llegir un conte o una història o millor escoltar-la, i també si preferien llegir el diari o veure les notícies per la televisió. El 70% dels entrevistats afirmaven que els agradava escoltar històries, i el 80% reconeixia que preferien assabentar-se de l'actualitat a través de la televisió que no pas llegint el diari. Aquestes respostes ens verifiquen les diferències en els costums. Tot i que en la nostra societat la pràctica de contar històries està gairebé en desús, en les societats magrebís el relat o el conte és un instrument d'entreteniment i de comunicació important. A més a més, es practica molt també la transmissió del saber per via oral. La memòria és una qualitat molt cultivada.
Una dada més a tenir en compte:
Taula 9. Nivell de comunicació.
L'idioma, és un problema de comunicació per a vostè? |
|
|
1. Sí. |
En realitat, no són moltes les persones que presenten problemes seriosos per poder comunicar-se en castellà (potser sí en català). Val a dir que el 100% de les persones que van respondre afirmativament són dones.
Per tot això, és més que recomanable facilitar l'aprenentatge mitjançant tècniques de transmissió oral, més que no pas amb material escrit. I fora bo potenciar l'educació amb imatges i objectes tàctils, per poder transmetre la informació de forma visible més que no pas amb conceptes abstractes.
Sobre el tema general de "Diabetis i immigració", algunes conclusions:
• El col·lectiu de persones immigrades amb diabetis (en el nostre cas concret, les persones d'origen magrebí) són pacients que sovint presenten dificultats en l'autocontrol de la seva malaltia. Se'ns presenten, a més, com un grup especialment vulnerable , ja que en primer lloc són població de risc pel canvi en el tipus de vida (sedentarisme, obesitat, estrès...) i en segon lloc, les barreres idiomàtiques i, sobre tot culturals, ens compliquen l'accés en matèria d'educació.
• En totes les societats la majoria d'intervencions sobre la salut es produeixen en l'àmbit domèstic. Les accions educatives de conceptes com prevenció, tractament amb dieta, primeres cures pal·liatives, ja siguin intervencions per ferides al peu, per hipoglucèmies, etc. han d'anar dirigides especialment a les dones , ja que les caps de la família són les veritables agents de salut del grup domèstic, així com també són les principals usuàries de la xarxa pública sanitària com acompanyants de fills, marits, pares, sogres, etc.
Davant d'aquesta afirmació empírica, en la nostra feina diària se'ns plantegen dues dificultats importants en l'accés al target :
1.- la dificultat en l'accés a les dones, ja que, tal com hem vist, si hi ha algú entre el col·lectiu magrebí en concret que pugui desconèixer l'idioma, aquest algú són elles.
2.- sovint el missatge del professional sanitari es transmet a l'home i és ell qui el transmet a la dona. D'aquesta manera, el professional no té cap control sobre la manera com es rep el missatge.
En aquest punt, la figura del mediador cultural, que hem descrit al començament de l'article, pot ser de molta utilitat. Així com també les tècniques educatives que faciliten l'aprenentatge mitjançant material visual, més que no pas escrit.
• En la consulta, el pacient no només exposa el seu problema amb la diabetis, sinó que a més deixa entreveure la problemàtica global de la seva situació com a immigrant , sovint barrejada amb dificultats econòmiques. Això afectarà al diagnòstic i explicarà moltes de les seves actituds: inassistència a les visites, desconfiança en l'interlocutor i el fet d'amagar certes pràctiques religioses o culturals. El descontrol en l'autocontrol, no sempre ha de trobar una explicació en els aspectes culturals, de vegades hauríem d'apostar més pels factors socioeconòmics com a principals causants de complicacions, més que no pas els patrons ètnics (10).
• És important fixar-se en el concepte de "col·lectiu", versus el d'individu . Pot ser d'utilitat implicar a més d'un persona en el tractament, no només al pacient, sinó també a algun membre de la família (parella o fills). La idea de col·lectivitat que tenen molts grups immigrats, davant "l'individualisme" de la societat occidental és important, entre altres coses per dos motius:
1.- dóna seguretat emocional, i
2.- (a gran escala) és una font de recursos (1).
Seguint aquesta idea el professional sanitari és una part integrant del grup que envolta el pacient. Tot i que potser sigui la peça amb més pes i la que compta amb més autoritat, no hem d'oblidar que també hi ha altres persones que n'exerceixen: el líder espiritual (imam) o el cap de família. Nosaltres som, doncs, només una peça més de l'entramat social que hem de mirar d'encaixar perquè tot el sistema funcioni.
3. Bibliografia
1.- Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (2003) Els immigrants i la seva salut. Quaderns de la bona praxi Núm 16. Barcelona.
2.- Black, S.A. (2002) Diabetes, Diversity, and Disparity: What do we do with the Evidence? American Journal of Public Health 92(4): 543-548.
3.- Dilworth-Anderson, P. et al. (2002) Issues of Race, Ethnicity, and Culture in Caregiving Research. The Gerontologist 42:237-272.
4.- Bonds, D.E., Zaccaro, D.J., Karter, A.J., Selby, J.V., Saad, M. i Coff, D.C.Jr (2003) Ethnic and Racial Differences in Diabetes Care: The Insulin Resistance Atherosclerosis Study. Diabetes Care 26(4):1040-1046.
5.- Carrasco i Pons, S. (1992) Antropologia i alimentació. Una proposta per a l'estudi de la cultura alimentària. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.
6.- Jaber, L.A., Brown, M.B., Hammad, A., Zhu, Q. i Herman, W.H. (2003) Lack of Acculturation Is a Risk Factor for Diabetes in Arab Immigrants in the U.S. Diabetes Care 26(7):2010-2014.
7.- Chowdhury, T.A., Hussain, H.A. i Hayes, M. (2003) An educational class on diabetes self-management during Ramadan. Pract Diab Int 20(8):300-300a.
8.- Uysal, A.R., Ergogan, M.F., Sahin, G., Kamel, N. i Erdogan, G. (1998) Clinical and Metabolic Effects of Fasting in 41 Type 2 Diabetic Patients During Ramadan. Diabetes Care 21(11):2033-2034.
9.- Azizi, F. i Siahkolah, B. (1998) Ramadan Fasting and Diabetes Mellitus. Int. J Ramadan Fasting Res 2:8-17.
10.- AAVV (1998) Management of Diabetes Mellitus during de Holy Month of Ramadan. Proceedings of an International Symposium. Cairo, Egypt. 31 October - 1 November 1997. Practical Diabetes International Supplement, 15(1).
11.- Carter, J.S., Pugh, J.A. i Monterrosa, A. (1996) Non-Insulin-Dependent Diabetes Mellitus in Minorities in the United States. Ann. Intern. Med. 125(3):221-232.
12.- Stern, M.P., Knapp, J.A., Hazuda, H.P., Haffner, S.M., Patterson, J.K. i Mitchell, B.D. (1991) Genetic and environmental determinants of type II diabetes in Mexican Americans. Is there a "descending limb" to the modernization/diabetes relationship? Diabetes Care 17(7):649-654.
13.- Karter, A.J., Ferrara, A., Liu, J.Y., Moffet, H.H., Ackerson, L.M. i Selby, J.V. (2002) Ethnic disparities in diabetic complications in an insured population. JAMA 287(19):2519-2527.
